Xavier Navarro, llicenciat en història i treballador social.
 
 

L’elaboració de la Carta de la Joventut en el marc del II Congrés de la Joventut de Catalunya, promogut pel FNJC, és una fita important en el procés vers l’elaboració de programes i accions polítiques que donin resposta a les necessitats de milers de joves catalans.
Tot i reconèixer la seva importància, crec que no es pot caure en l’auto-complaença ni convertir-hi el seu contingut en un dogma inmodificable per uns altres deu anys.
Per evitar aquest fet cal començar ara mateix a fer aportacions a temes concrets i valoracions crítiques, així com peroposar nous temes de debat que es considerin no tractats,... tant sols quan es parla i es discuteix constantment de un tema es manté viu aquest.
Abordar tots els temes que la Carta tracta, fora prou complicat com per fer-ho de manera escueta i ràpida, es per això que em centraré en un dels aspectes -al meu parer- més pnyent i alhora poc desenvolupat; la delinqüència, la majoría d’edat penal i les presons.

La carta fa una primera apreciació sobre elements que fan possible l’arribada de joves a la delinqüència, tot demanant polítiques de prevenció basades en accions integrals; per passar tot seguit a un seguit de consideracions sobre aspectes penals i penitenciaris, aspectes aquests últims prou delicats com per solventar-los amb una exposició de principis.

En primer lloc crec que s’adpta per part dels redactors una posició marginal i auto-excloent al reclamar una llei penal juvenil. Lleis penals tant sols ha d’haver-n’hi una de global i general que reculli tots els aspectes que la nostra societat considera com a fets delictius. Una altra cosa seria incidir en la necessitat de reformar el Codi Penal, en un sentit positiu i progressista per evitar l’entrada a presó de molts joves amb delictes menors i sempre que siguin primaris, es a dir, que sigui la primera vegada que hagin estat detinguts, tot imposant seistemes alternatius com "La Provation" , consistent en la suspensió de la condemna sota la condició que el culpable del delicte accepti estar-se sota el control d’un oficial de probation que duu un tractament en llibertat. Amb laprobation no hi ha pronunciament de pena i es basa en un règim de control i assistència educativa i cultural.

Cal incidir de forma clara perque s’apliquin correctament els atenuants d’ésser : culpable menor de 18 anys i actuar-hi per causes: estímuls tan forts que produeixin un estat passional incontrolable.

Així mateix, cal reforçar socialment la idea que els joves que arriben a la delinqüència degut a la seva dependència de substàncies tòxiques necessiten una cura tant física com psíquica i que potser cal cercar sistemes de compliment de penes alternatius a la presó, on és clar que no es produeix amb garanties la desintoxicació, si més no psíquica, i on es pot produir un efecte negatiu de personalitzacuó i reforçament d’escales i valors delictius, si més no en la situació actual de moltes -si bé no totes- presons de Catalunya.
 

No es tracta, doncs, d’elaborar lleis penals per els joves, sino de mantenir una visió progressista de la situació social que fa possible la delinqüència juvenil, i presentar alternatives a les penes privatives de llibertat i al modus i el lloc del seu compliment, en el marc d’un únic codi penal. Però, tot es quedaria en paper mullat si no es realitcés una política de canvi social que faci possible una situació de no marginació social.

Si bé per a molts es fa necessari avançar vers una situació social on no calguin les presons com a forma de fer pagar les infraccions socialment condemnables, malhauradament, durant molt de temps la situació penitenciària serà una solució forçosa; puix no ha tothom se li pot aplicar la Provation (en el cas que ja estigés funcionant), ni tampoc els atenuants abans esmentats, ans el contrari, a alguns cal aplicar-los agravants tipificats de manera ben concreta en el codi penal, i en concret, en l’article 10.

Al voltant del tema penitenciari, "la Carta afirma de manera rotunda i contundent que les condicions de vida a les presons catalanes són d’un alt estat d’inhumanitat, tot reclamant una "reforma del sistema penitenciari", fent-lo més humà i en contacte amb la societat, desenvolupant-hi programes culturals".
 

La redacció d’aquest paràgraf demostra que o bé hi ha un desconeixement de la Llei Orgànica General Penitenciària i del Reglament Penitenciari, o bé s’han deixat impressionar per la situació d’algunes presons catalanes i en especial per la presó d’homes de Barcelona més coneguda com "La Modelo". Davant d’aquestes afirmacions, m’agradaria fer constar que la nostra legislació penitenciària té un alt caràcter progressista, matitzable i millorable, però positiva i progressista. La qüestiío és el grau de’acompliment d’aquesta llei, els esforços de l’Administració per fer que s’acompleixi, i els problemes existents a l’hora de construir instal.lacions penitenciàries, que possibiliten l’acompliment de la legislació en tots els seus aspectes, com per exemple:
 

Que hi hagin 350 interns per unitat i 1 intern per cel.la.

Que hi hagi una estricta separació entre penats i preventius, així com entre reincidents i primaris.

El compliment, el més estrictament possible de l’article 48 del Reglament Penitenciari, on s’especifica que els Centres per a Joves tindran pavellons reduits de 20 a 30 places amb amplis espais on alternaran instal.lacions esportives i dependències per a activitats formatives i laborals.

Necessitat que existeixin establiments penitenciaris especials on prima el caràcter assistencial (psiquiatric i hospitalari), ben dotats de material i professionals.

Bones condicions d’habitabilitat a tots els centres.

Estic convençut que l’aplicació de manera correcta i en una perspectiva progressista, l’actual legislació faria possible un canvi qualitatiu en la realitat de les presons a Catalunya. Però alhora cal una corresponsabilització de tota la societat, ja que no és de rebut mantenir aquesta actitud hipòcrita d’exigir seguretat ciutadana amb duresa i al mateix temps no acceptar la construcció d’un Centre Penitenciari aprop del seu poble o ciutat. És just demanar i voler que s’apliquin polítiques socials que afavoreixin el no increment i la disminució de la delinqüència juvenil, així com accions judicials alternatives a l’entrada a una presó, i tot això acompanyat amb l’elevació de l’edat penal dels 16 anys als 18 anys; però fóra injust no acceptar aquelles solucions momentànies que ajudin a solventar la situació de superpoblació, i això tant sols ho aconseguim malhauradament construint nous centres amb bones condicions.

Malgrat l’esperit crític d’aquest escrit, cal saludar l’esforç del CNJC en l’elaboració de "La Carta de la Joventut" i molt especialment en obrir el debat sobre aquest tema tant punyent com és la delinqüència i el sistema penitenciari, encara que sigui amb manifestacions amb una gran càrrega d’idealisme i bona voluntat.
 
 

Xavier Navarro.